Reset

Aquest vespre he tingut l'ocasió d'assistir a una conferència que organitzava Òmnium Cultural Vallès Oriental a la biblioteca Roca Umbert, de Granollers. El ponent era el politòleg Joaquim Colominas, que, sota el títol La lluita per l'autogovern: lliçons del passat, reptes de futur, ha parlat, a grans trets, del desencís polític que viu la societat civil catalana, causat pel baix nivell dels polítics -en general- i per la manca de projectes definits per part de les diferents forces polítiques de casa nostra. Ha lamentat que el Govern de la Generalitat sigui vist pels nostres candidats com a una fita, i no com a una eina per a aconseguir un objectiu definit.

S'ha parlat de CiU i d'ERC, evidentment, però també de PSC -o PSOE- i PP. Fins i tot, al final de la conferència ha près protagonisme Reagrupament, que segons Colominas podria jugar un paper important durant les properes eleccions nacionals, i, com no, Joan Laporta. Sobre aquest partit, Colominas es preguntava si servirà per a sumar, o senzillament servirà per a reubicar tothom al seu lloc.

Hi ha hagut temps per a fer una valoració de la consulta popular del 13-S a Arenys de Munt, és clar, i de quin model hauríem de seguir en cas que la votació es decantés pel sí.

Però si escric aquestes línies, és perquè mentre tornava amb el cotxe, anava rumiant en tot allò que havia escoltat i me n'he adonat que tota l'estona s'ha parlat de polítics professionals. En cap moment s'ha tingut en compte el paper que pot tenir, segons el meu parer, una nova força política que va pas a pas -precisament per aquest motiu van votar en assemblea no presentar-se a les properes eleccions al Parlament-, formada per gent normal que vol fer política perquè no confia en els qui haurien de fer-ho; un partit que parla alhora i sense cap mena de por de socialisme, independència, sostenibilitat i feminisme; un partit que té com a principals objectius fer més gran la base social -una de les coses que demanava el ponent- i utilitzar el Govern no com a objectiu, sinó com a un mitjà per a aconseguir l'objectiu final: la independència. Un partit que, juntament amb Maulets, va donar tot el seu suport a l'hora d'organitzar i cooperar en la consulta d'Arenys de Munt. M'he quedat, doncs, amb les ganes de preguntar-li què pensa un politòleg com ell d'un partit com les Candidatures d'Unitat Popular, les CUP. Té cabuda dins l'actual panorama polític un partit com aquest?

La Challenge comença a brotar

Darrerament, quan entreno, em dóna la sensació que pel passeig de mar hi ha més gent que de costum. Fins fa ben poc els que anàvem a córrer a la mateixa hora ens teníem més que vistos, però, des de fa temps, això ha canviat. La Challenge Costa de Barcelona-Maresme ha marcat un abans i un després en l'esport calellenc.

Els darrers dies m'he trobat amb dos casos gairebé calcats. Ahir, mentre prenia un cafè, se'm va acostar un conegut i em va dir:

-T'estàs quedant molt prim, que fas alguna cosa?

De bon principi que sabia perfectament a on volia anar a parar, ja ens coneixem, però tot i així li vaig dir que, senzillament, anava a córrer. De seguida em va dir que ell també. I que, a més a més, feia bicicleta.

- Ostres, jo també!- li vaig respondre.

Tots dos anem a córrer i fem bicicleta. Quina casualitat. Ara em tocava a mi dir-li que, a part d'aquests dos esports, que practico des de fa uns anys, ara també nedo. De sobte se li va il·luminar la cara i va començar un reguitzell de preguntes, consells i intercanvis de quadres d'entrenament que anaven i venien de totes dues parts amb una fal·lera increïble. Instants després, ens vàrem acomiadar amb una mirada de complicitat dient-nos l'un a l'altre que mantindríem el contacte, però cap dels dos no va dir el nom d'aquell esport. Imposa massa respecte, encara.

Avui, m'he trobat amb un altre company en una situació similar. Bé, de fet semblava un déjà-vu. Cap dels dos no ha gosat assegurar res, coincidim que cal anar pam a pam, però ha quedat força clar que no deixarem d'entrenar. En el pitjor dels casos haurem guanyat una bona forma física. Aquest cop, tampoc s'ha dit la paraula prohibida. No sé si per por a quedar malament en cas de no aconseguir la fita, per vergonya, per humilitat o, un cop més, per respecte.

Així, doncs, sembla ser que a hores d'ara hi ha força calellencs i calellenques -a part d'aquests, en conec dos més que també entrenen amb el mateix objectiu i uns quants que en fan tota la pinta però que encara no ho diuen- amb una idea fixa al cap, però els peus a terra. Això no és com anar a jugar un partit de futbol, o de bàsquet, això va de bo. Gent que havia practicat el futbol, el futbol sala, el ciclisme, l'atletisme, etc., han estat seduïts per aquest esport. No sé quants arribarem a participar-hi, no és una tasca fàcil, però celebro que un esport com el triatló (sí, és masculí) comenci a arrelar al meu municipi.

Cristòfor Colom o Cristóbal Colon?

A dia d'avui, han estat diversos els historiadors catalans que han defensat la catalanitat del descobridor de les amèriques. Però, fins a quin punt ens interessaria que aquest personatge hagués estat català?

Uns diuen que aniria bé per a pujar l'autoestima del nostre poble, per allò que Espanya, com sempre, ha fet tot el possible per a diluir la nostra història amb la seva, i d'aquesta manera, anul·lar la nostra eufòria d'arrel. No fos cas que ens ho creiéssim massa. D'altres, però, no en volen ni sentir a parlar d'aquesta teoria, doncs suposaria que el cap visible d'un dels majors genocidis de la història de la humanitat, seria de casa nostra. Un català. Una vergonya. Pitjor encara que els traficants d'esclaus.

Per últim, hi ha el debat sobre el terme nou continent. Evidentment mal emprat des d'una òptica espanyolista, que, també com sempre, no té en compte altres prismes diferents al seu. Per a Colom -o Colón- i els seus acompanyants, sí que era nou aquell continent, però per als aborígens era igual d'antic que Europa. Ni més ni menys.

Viatge al passat

Mentre ficava una taça de llet al microones, instants després de llevar-me del llit, m'he quedat una estona amb la mirada clavada a la minicadena, de reüll. Intentava recordar quin era l'últim disc que havia escoltat esmerçant esforços en va. Encuriosit, per no dir emprenyat amb mi i amb la prodigiosa memòria amb la qual va dotar-me Nostre Senyor en el seu dia, he optat per esvair dubtes i engegar l'aparell mentre parava l'orella.

Amb unes notes n'he tingut prou. Com havia pogut oblidar-me de l'última sessió musical? M'havia dedicat a repassar la discografia gairebé sencera de Sangtraït! El dia començava bé, doncs. Recordo la primera vegada que els vaig escoltar. En Joan, se'm va apropar amb uns walkmans, em va oferir els auriculars protegits amb una espongeta (que no he sabut mai per a què servia) i em va dir:

- Tio, això t'agradarà!

Em vaig posar els auriculars i vaig començar a escoltar, per primer cop, la música del que per a mi és el millor grup heavy -bé, més aviat rock dur- cantat en català de la història. Era el Terra de vents (Picap, gener de 1990). Per tant, aquest disc es va cuinar durant el 1989, ara fa vint anys!

Si la resta de dies surto al carrer, avui m'hi he llençat. El saxo del Papa Jules es negava a abandonar el meu cap mentre pujava pel carrer Sant Pere, però ja m'anava bé. Tenia una reunió amb una professora de l'escola on vaig estudiar per a presentar-li el Premi de narrativa escolar Sambori Òmnium. Un cop allà, la secretària m'ha fet passar i m'ha demanat que m'esperés un moment en una sala. Quan s'ha mogut per acabar desapareixent per la porta, se m'han obert els ulls com a plats. Tenia davant meu el pati de columnes de la meva vella escola. Aquell lloc i jo feia anys que no ens vèiem! En un moment m'han vingut al cap milers de malifetes que el meu jo petit havia fet per aquells voltants. Me n'he recordat d'allò que ens deia el professor Sebastià Serrano, a la facultat: "Amb els sentits podem viatjar en el temps". Quanta raó, primer amb l'oïda, i després amb la vista havia viatjat, per segon cop en poca estona, fins al 1989.

La jornada laboral ha passat com és habitual en ella fins que, ja de tornada cap a casa, tot esgargamellant-me la veu amb les cançons del Feliu Ventura, a la sortida de Calella he tornat a quedar astorat. No podia ser. M'ha vingut al cap quan, anant cap a l'escola, jugàvem amb el Quim a endevinar marca i model de tots i cadascun dels cotxes que passaven per la carretera. I el que tenia davant meu, semblava un d'ells. Dels de l'època, vull dir. M'hi he apropat a mesura que baixàvem el Rierany dels Frares. No m'ho podia creure, tenia davant meu tota una relíquia: un Talbot Horizon totalment nou -bé, ja m'enteneu. A mesura que l'avançava ha anat apareixent una dona guarnida amb un vestit de flors. Els seus cabells, completament platejats, li queien per sobre els muscles -que no músculs- amb un look d'allò més chica ye-ye. La dona, en saber-se observada, ha fet un gest d'assentiment amb el cap acompanyat d'un somriure. Quan he tornat de l'al·lucinació, li he tornat la salutació amb el dit polze alçat i un somriure, és clar.

Un cop oblidada la dona del Talbot, he aparcat el Volkswagen Golf 2.0 TDI, m'he posat els dos mòbils a la butxaca, he agafat l'ordinador portàtil i he tancat el cotxe tot prement un botó que ha activat els quatre intermitents. M'he quedat quiet uns segons d'esquenes al cotxe, pensant en tot el que acabava de fer en un moment, i he entès que, en aquell precís instant, s'havia acabat el meu viatge al passat. Malgrat tot, no he pogut reprimir un somriure que m'ha fet pensar que tot plegat "ha estat bé".

Li diuen democràcia, però...

Des que va celebrar-se la consulta d'Arenys de Munt, que tanta polseguera ha aixecat, per cert, Joan Laporta ha estat constantment qüestionat per haver-se posicionat al cantó que flirteja amb una hipotètica sobirania catalana. Els qui tenen por de dir directament que no els agrada que es defineixi a favor de la independència de Catalunya, ho maquillen dient que, amb el càrrec que ocupa, se n'hauria d'estar de fer declaracions com aquestes. Com si un president d'un club de futbol, no pogués fer declaracions a títol personal - o com si fós el primer que ho fa!
L'últim d'ells ha estat Miguel Ángel Revilla, president de Cantàbria, que, com que no seria políticament correcte titllar Laporta de separatista (això quedaria molt fatxa, i tots sabem que Revilla és un demòcrata de cap a peus), ahir amenaçava amb cantar-li les quaranta a Laporta durant el partit Ràcing-Barça, fins que el president del Barça, fart d'aquest corcó de circ, va esclatar.
Es veu que la nova tendència per part dels unionistes espanyols, és fer-li veure al president de l'únic equip de la Lliga de Futbol Professional que ha guanyat el triplet, i que a hores d'ara continua exhibint el mateix bon futbol que el va menar a aconseguir-lo la temporada passada, que aquest tipus de declaracions fan mal a l'equip. Cosa que va quedar palesa ahir al vespre durant el partit del Sardinero, és clar. El senyor Laporta, per tant, i sempre segons Revilla, hauria d'anar en compte ja que podria trobar-se que molta gent que va al camp a animar, com s'acostuma a dir en aquests casos, deixés de fer-ho.
Encara que, pensant-ho bé, potser seria la manera que deixéssim d'escoltar cançons barcelonistes cantades en una llengua forana.

Història viva

Tothom sap que la consulta que s'ha dut a terme avui a Arenys de Munt no és vinculant. Malgrat tot, no puc estar-me'n de deixar palès el nerviosisme que emana dels sectors més espanyolistes arran d'aquest acte.
Només arribar d'Arenys de Munt, un individu que fingia no entendre la llengua pròpia d'aquest territori -per si algú té dubtes al respecte, la catalana-, s'ha afanyat a deixar-nos ben clar que "esto que se ha hecho en Arenis no sirve para nada". Davant les nostres mostres d'indiferència davant comentaris com aquest o "lo único que provoca son gastos a los españoles" s'ha alçat totalment desencaixat i ha enfilat cap al carrer deixant darrere seu un tallat a mitges i un grapat de rialles per sota del nas.
Un cop a casa, i després d'haver deixat penjades les fotografies d'un dia històric com avui tota la tarda al Facebook, em connecto novament per a veure quines impressions han causat a la gent que no hi ha pogut assistir. Em sorprenc un cop més en llegir al meu mur algun comentari més en la mateixa línia que intenta desprestigiar l'acte d'avui. No entenc aquesta mena de reaccions davant una consulta popular que, segons aquests sectors, és estèril. A què es deu aquesta por, aquest nerviosisme? Serà que realment Espanya comença a trencar-se?

Utopia?

Els mots autodeterminació i independència han estat sovint ignorats, ridiculitzats o senzillament menyspreats i titllats d'utòpics. Ara ve, quan s'ha convocat una consulta popular des d'Arenys de Munt per saber l'opinió del poble vers la possibilitat d'esdevenir una nació lliure, la maquinària de l'Estat ha trontollat de valent. Com que en el món de la política cal saber llegir entre línies, la lectura que se n'ha fet des de l'esquerra independentista és que s'està en el bon camí. Fins i tot Falange ha tornat a entrar en escena, fet que em fa recordar una frase mítica del seu estimat Quixot: "Ladran, Sancho, luego cabalgamos". La pregunta, però, és la següent: tots els polítics que s'han omplert la boca amb aquestes paraules, els que encara ho fan i els que ho faran en el futur, quina credibilitat tenen després que l'AMPA d'Arenys de Munt hagi trobat aquesta petita escletxa només donant un cop d'ull a la Constitució? Que potser no tenen juristes els partits polítics? O és que senzillament utilitzaven aquests mots per a engrescar la massa social, a mode de pastanaga, i després se'n desdeien? El que està clar és que la llibertat del nostre poble s'aconseguirà gràcies a la voluntat i a l'acció de la societat civil i no pas dels partits polítics, acovardits i/o acomodats dins la infraestructura de l'Estat. Ara no cal que corrin a fer-se la foto, ja fa temps que varen quedar retratats. Després d'Arenys de Munt , començarem a veure la llum.

Èpica vs Lírica

Espectacular. Així va ser el partit que va fer el Barça ahir al Bernabéu. Va quedar palès que la filosofia del club blaugrana és la fórmula correcta per a oferir victòries, espectacle i títols als seus aficionats. Per fi, després de molts anys, es va fer justícia i es va veure que la casta i l'espíritu de Juanito han quedat obsolets i no es mereixen ni un títol més. No hase falta desir nada más.

L'eterna joventut

Aquest matí el despertador no ha sonat com els altres dies. Normalment obren les notícies de les set amb alguna notícia relacionada amb la crisi econòmica o amb algun afer de política internacional, però avui hi havia una altra cantarella a la ràdio. Un centenar d'estudiants universitaris han (re)ocupat dues facultats de la UB i el deganat de la UAB. "Quins collons!", he pensat. Per fi hi ha un col·lectiu a la nostra nació que, quan rep un cop tan dur com ho van ser el desallotjament de la UB i les càrregues policials de la setmana passada, clava un cop de puny a la taula i es nega a passar pel tub. Però no s'acaba aquí, la cosa: el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha convocat una manifestació, tant sí com no, a la Rambla de Barcelona per demà (es veu que els Mossos d'Esquadra permeten fer manifestacions a qualsevol punt de la ciutat excepte en aquest). És a dir, que hi haurà més ball de bastons.

Queda clar, un cop més, que a casa nostra els únics que fan quelcom per millorar -o, com és el cas, per evitar que empitjori- la societat són els joves. Els antibolonya no lluiten només perquè el nou pla d'estudis els afectarà a gairebé tots, lluiten perquè són conscients que l'educació que tindran els qui vénen darrere, serà una merda. Una educació que només estarà a l'abast de les famílies benestants, enlloc d'obrir-se a tota la població. Ja era hora, doncs, que, després de més de tres-cents anys ocupats militarment; de veure polítics catalans que només miren cap a Madrid i s'abaixen els pantalons les vegades que faci falta; de veure com es passen pel forro un estatut que fa més de dos anys que està aprovat (per més d'un 80% de parlamentaris catalans!); de l'estira-i-arronsa pel finançament; o dels atacs continus contra la nostra llengua, algú perdi la por (altrament anomenada seny) i els faci veure que polítics i policia estan per a servir al poble, no per a extorsionar-lo i menar-lo a cops de porra.

Per una altra banda, és molt probable que els joves que avui protesten contra el Pla de Bolonya, el dia de demà ocupin càrrecs importants dins de la nostra societat. Amb el pas dels anys, segurament, aniran mutant inexplicablement de jacobins a girondins (convergents o esquerrenosos, vaja), a mesura que formin una família i aconsegueixin sous dignes. Es tracta d'un fenomen típicament català. Es deixaran abraçar per aquell seny del qual parlava La Trinca fa tants anys, i perderan pistonada progressivament fins a criticar actuacions com les que estan duent a terme ells mateixos. La part positiva és que sempre hi haurà una nova generació de joves disposats a obrir els ulls a aquesta societat toixa, i a lluitar pel bé dels altres sota un crit que mai no morirà als Països Catalans: "la lluita continua".

D'ofici, policia

Els darrers anys Catalunya ha patit un augment demogràfic important. S'ha passat del ja històric "Som 6 milions" a gairebé vuit. Un fet d'aquestes característiques provoca, per força, canvis a la societat i una de les àrees que s'ha vist més afectada és, entre d'altres, la de seguretat.

L'increment de població ha fet créixer la demanda d'agents a tot el territori, motiu pel qual, i en veure que les places no es cobrien mai -encara avui falten Mossos d'Esquadra-, va dur als organismes pertinents a abaixar els requisits per entrar a formar part dels cossos policials (òbviament, ells ho desmenteixen). L'objectiu era i és clar: cal cobrir la demanda urgentment.

Que la policia no ha estat mai ben vista es fa palès en el fet que éren, són i seran molts els qui s'amaguin més d'una vegada de dir quin és el seu ofici. Ara bé, com a totes les feines, hi ha gent més professional i d'altres que el ciutadà no pot concebre què fa aquell individu ocupant una plaça tan important. És més que un canvi generacional. Actualment es busca un altre perfil en els futurs agents.

Avui dia, s'ha arribat al punt que el ciutadà té més motius per témer a un policia que a un caprapat. Però la culpa no és d'ells. La culpa és dels qui decideixen com s'ha de fer la selecció i quin és el perfil de policia que necessita la societat. No ens enganyem, ara mateix és una de les sortides laborals més fàcils i segures que existeix, i, si a més hi afegim la gran demanda que hi ha i la crisi, tenim un seguit de gent, sense cap mena de vocació, que opten a anar uniformats, armats i, el que és més greu, a tenir poder.

Està clar que un dels requisits és que l'individu en qüestió sigui mentalment manipulable, que no qüestioni les ordres. És a dir, com més curt de gambals, millor. Seria impensable un policia que raonés i es negués a obeïr allò que un superior li ha ordentat. De totes maneres, però, després d'haver passat les proves se'ls envia a l'acadèmia de Mollet del Vallès. Per si a cas. Per acabar d'anular-los com a persones, se'ls fa un últim rentat de cervell -el definitiu. Un cop finalitzat aquest procés, que té una durada que no arriba a l'any, ja es troba en condicions d'oferir els seus serveis a la ciutadania, de portar una arma a sobre i de representar la llei. Ara només li mancarà entendre que durant el seu temps lliure s'ha de tancar al gimnàs fins que tingui els bíceps més grossos que el cap. Aleshores tindrà molts números de promocionar-se i ésser caporal, sergent o directament heroi nacional, què coi! Però, qui supervisa a aquests personatges? Un altre policia de graduació superior? Això és com aquell a qui li picava el cap i es rascava els... Qui els recorda que treballen per al poble i que, encara que sigui simbòlicament, és el poble qui els paga? O, per últim, qui els fa entendre que la policia existeix per evitar conflictes -de tot tipus- i no per a generar-los? En fi, una altra conseqüència del semenfotisme.